LINCOLN I LA RETÒRICA
No m’estendré en analitzar els continguts de l’última producció
cinematogràfica de Steven Spielberg, Lincoln,
ja que per a això ja hi ha molts crítics cinematogràfics que ho han fet, i que
han posat sobre la taula el gran dilema que reflecteix la pel·lícula: el fi
justifica els mitjans? O dit d’una altra manera, l’abolició de l’esclavatge legitima la manipulació i la trampa política?
Sempre m’he considerat una fervent defensora de què els mitjans són tant importants com el fi pel qual caminen, però plantejat de tal manera és difícil acceptar la meva postura. Avui
en dia, i en el sí de la nostra societat, l’esclavatge no té cap mena d'excusa, no ens suscita cap ambivalència, i és, segurament, per
això que tot mitjà el veiem justificable per abolir una pràctica tan inhumana.
Emperò, he de dir que no és el fons de la trama el que em va captivar
més de la pel·lícula, tots sabem que el patriotisme americà és ple d’enlluernadores
figures “històriques” que justifiquen l’anhel de ser la gran nació lliure en la construcció de l'imaginari col·lectiu americà. El que sí que em va fascinar és la retòrica de tots
els personatges, des del mateix president fins als diputats i militars. Esmento el goig que vaig tenir en sentir una retòrica tan rica per la manca de
costum d’escoltar-la en el sí de la nostra classe política i societat en
general. M’imagino que tal eloqüència respon a la manera de fer de l’època, en
què el màrqueting, almenys com l’entenem avui, encara no existia. La paraula
era l’arma per captivar els contrincants i el poble, i tenia, com podem
comprovar en el film, els seus efectes. Sembla que els nostres polítics estan
molt lluny d’aquestes oratòries. Tant lluny que prefereixen el silenci a haver-se d’acarar a la massa de periodistes esperant respostes a les demandes de
la població.
Aquí dos exemples de discursos que es presencien al film:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada