Reflexos

Seia sola davant l’abisme Un impuls em creixia en el dins Vine’m, cridava I la seguretat: atura’t Agafa’t fort, A l’arrel de l’arbust que et ve per món. 

El 1998 un home de 59 anys de Dretoit puja per primer cop a un escenari a cantar davant una massa de gent embogida per la seva inesperada presència. És Sixto Rodríguez, un americà d’origen mexicà a qui l’audiència sud africana tragué de l’oblit al que visqué submergit als Estats Units. El documental “Searching for a Sugar Man” ens explica aquesta història surrealista del perquè d’aquest silenci i del com de la seva aparició tardana als escenaris mundials. Rodriguez ha viscut d’una manera austera, treballant de reformador de cases, educant a tres filles, llicenciant-se en filosofia, participant del desenvolupament social de la seva ciutat, i intentant ser una veu de la població sense veu. Rodriguez és un poeta de la depressió social de la ciutat industrial, un poeta del marginat, de l’anti-stablishment, que no arribà al públic americà, segurament i entre altres factors poc afortunats, a causa d’un cognom llatí que no podia representar el rock pur dels anys 70.  Però, sense

“No vulguis saber què és la bellesa [...] quan ho intentis, la broma d’innombrables imatges sensibles obnubilarà el teu esperit i enterbolirà la claror primera que vas percebre d’entrada, quan vas comprendre el nom de Bellesa”. Bruyne, E. De (1987). La estética de la Edad Media . Madrid: Visor. Nota : temps, temps, em manca temps, i no idees! Aprofito, però, aquest fragment de lectura dels apunts de l’assignatura “Introducció a la literatura europea” per remoure el bloc  d'aquesta  quietud. L’inefable, aquí parlaríem de l’inefable, de tot allò que sabem, que el nostre cos/ment reconeix però que les paraules no poden transmetre. Tanmateix, l'autor sembla que vagi més enllà: no és que només no puguem descriure què és la bellesa, sinó que no la podem pensar! Simplement la podem comprendre quan la vivim.  Interessant. 

Et miro, em veig.

En una antologia de poesia universal que volta per casa vaig descobrir el poema La ciutat de Kavafis. Si Ítaca a Catalunya ens ha arribat fàcilment gràcies a la versió musicada de Lluís Llach, aquest segon poema no ens és tant conegut. Sembla, però, que un amb l’altre vagin agafats de la mà. Si Ítaca és l’esperança, la ciutat és els límits. Si un és les branques de l’arbre, l’altre n’és les arrels.   ÍTACA Q uan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Els Lestrígons i els Cíclops, l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una emoció escollida et toca l’esperit i el cos alhora. Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu. Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les matin

Lo bo, si lluny,  doblement bo.                          altanto no et cremis

No m’estendré en analitzar els continguts de l’última producció cinematogràfica de Steven Spielberg, Lincoln , ja que per a això ja hi ha molts crítics cinematogràfics que ho han fet, i que han posat sobre la taula el gran dilema que reflecteix la pel·lícula: el fi justifica els mitjans? O dit d’una altra manera,  l’abolició de l’esclavatge  legitima  la manipulació i la trampa política? Sempre m’he considerat una fervent defensora de què els mitjans són tant importants com el fi pel qual caminen, però plantejat de tal manera és difícil acceptar la meva postura. Avui en dia, i en el sí de la nostra societat, l’esclavatge no té cap mena d'excusa, no ens suscita cap ambivalència, i és, segurament, per això que tot mitjà el veiem justificable per abolir una pràctica tan inhumana.   Emperò, he de dir que no és el fons de la trama el que em va captivar més de la pel·lícula, tots sabem que el patriotisme americà és ple d’enlluernadores figures “històriques” que just

A propòsit de la lectura “ Entorn del masclisme poètic. La dona reduïda. Reduccions. o "Jo no sóc un Indi". ” que Dolors Miquel ha publicat al seu bloc, m’han brollat molts pensaments –no és pas el primer cop!- sobre el masclisme. Un rere un altre, anava embolicant i desenredant teories sobre el perquè del masclisme al segle XXI. Semblava que el XX havia revolucionat les relacions socials, econòmiques i de gènere, però resulta que encara avui el món és estructuralment masculí –no cal afegir, a més, que també continua sent desigual i corrupte. I per què? Per què no baixem del burro d’un cop? Per què els homes es fan els suecs davant el menyspreament que es té de la dona? Per què les dones ho reproduïm, també –i  tan bé!-? És claríssim que no podem desempallegar-nos del pes de la història amb una alenada d’aire revolucionari, però tampoc s’hi mostra gaire voluntat més enllà dels escrits en els pamflets polítics o de les lleis de paritat en la composició govername

Hi ha relacions isardes de por. N’hi ha de clandestinitat. Hi ha relacions plenes de destí, que canvien el rumb del camí. Hi ha relacions plenes de destí, que omplen de vida la pròpia. Hi ha relacions lentes d’acordar, però un cop sonen, roden soles. Hi ha relacions lentes de crear, que mai arriben a maridar.  Hi ha relacions eternes d’espurnes, n’hi ha de vol passatger. Hi ha relacions cansades del temps, n’hi ha d’eternes de pau. Hi ha relacions que caminen juntes, però un dia ja no. Hi ha relacions que són indefenses. Hi ha relacions. 

El Said té 19 anys, en fa 3 que viu a Barcelona i en fa 3 que va emprendre l’aventura d’escapar del seu país. Dic escapar perquè no són pocs els joves menors de 18 anys marroquins que fugen –com poden!- de la realitat que els envolta. El Said va arribar a Barcelona sol. Va estar en un centre de menors tutelat de la Generalitat –pel fet de ser menor d’edat- i ara viu amb dos amics en un pis tutelat pel casal juvenil del Raval La Roser té 27 anys, és sociòloga, i com la majoria de joves del nostre país ha vist estroncada la seva carrera professional per les retallades portades a terme pel sistema polític que tenim. Pertany a una generació des i afortunada. Desafortunada perquè no viu el que li van prometre; afortunada perquè pot reinventar-se i reinventar la societat on vivim. La Roser i el Said es coneixen gràcies a l’associació   Punt de referència . La Roser és el punt de referència a Catalunya del Said. És la persona que l

L’ovasió  que aquest 2012 passat ha rebut la Sílvia Pérez Cruz fa innecessari escriure-la, però després de presenciar el concert que ens ha ofert aquesta nit juntament amb el Raúl Fernández (Refree) al Teatre de ca l'Eril, no he dubtat un moment en dedicar-li aquesta tercera entrada al bloc. Sembla que el  tempus fugit  en què estem tots sotmesos en la nostra societat estressada no l’afectin, la Sílvia canta amb calma. Allarga les cançons amb els ritmes de cada sentiment, ens dóna temps per adquirir-los. Canta amb el cor, i ho transmet. Canta amb l’emoció de les històries que explica, i les fa creïbles, fa que els silenciosos oients les visquem amb la pròpia pell. La Sílvia es coneix, sap qui és i sap entregar-se amb aquesta veu prodigiosa que té la frescor d’un ocell,  la malenconia de l’amor i la força d’un huracà. Una força que li havia intuït, i que avui, en el tercer espectacle que presencio, l’hi he sentit. Sembla que el Raúl Fernández (Refree) hi tingui quelcom a veu

El bé i el mal estan dins nostre, dins de cada ésser. Els transmetem als fills del nostre ventre, i ells els desenvolupen. La societat, formada per nosaltres, els nostres avantpassats i els nostres descendents –en forma d’il·lusió, potser-, busca de cada ésser allò que demana. La guerra fa d’allò més bell i estimat la bèstia que tots portem dins. La pau no fa res, simplement ha de ser, ha d’ existir . La lectura, l’escriptura i la parla tenen la força dels ocells per volar, per canviar el rumb. La lletra, el pensament, és l’odi dels odiosos. El pensament és la clau de la pau. La veritat més pura i dura l’hem de buscar, no ens pot venir donada. Si és així, no és veritat. Les coses mastegades no ens les podem empassar, les hem de mastegar nosaltres mateixos. Però se’ns ha de permetre fer-ho. Marxar del niu i volar, volar i caure, i tornar-se a aixecar. Aprendre i conèixer. Aprendre dels nostres veïns i conèixer-nos a nosaltres -i a l’inrevés-. Incendis és un clam a la cultu

Avui neix aquest bloc. Com cada any encetem nous projectes, noves il·lusions, nous camins que ens porten d'uns llocs a altres, imprevisiblement. Comencem sense saber què passarà, en què es convertiran els nostres passos. Diuen que millor no pensar gaire les coses, que sinó es fan realitat. Però a mi no m'ha passat mai lo que he pensat, potser no ho he pensat amb prou força. Qui sap. Aquest bloc neix difusament, d'una voluntat de transmetre les idees que em voleien pel cap i les emocions que em remouen l'ànima. Aquest bloc neix amb la intenció de ser un mer reflex de tot això.  Al DIEC es defineix   reflex  com una cosa en què es deixa veure una altra. Una altra acceptació és que un reflex és una activitat involuntària, automàtica i estereotipada del sistema nerviós que determina una resposta a través d’un òrgan a un impuls que té el seu origen en un receptor extern o intern.   Reflexos   serà aquests impulsos transcrits en paraules, serà un mirall reflexiu