EL MASCLISME AL SEGLE XXI O EL PERQUÈ DE FER-SE EL SUEC

Escrita per


A propòsit de la lectura “Entorn del masclisme poètic. La dona reduïda. Reduccions. o "Jo no sóc un Indi".” que Dolors Miquel ha publicat al seu bloc, m’han brollat molts pensaments –no és pas el primer cop!- sobre el masclisme. Un rere un altre, anava embolicant i desenredant teories sobre el perquè del masclisme al segle XXI. Semblava que el XX havia revolucionat les relacions socials, econòmiques i de gènere, però resulta que encara avui el món és estructuralment masculí –no cal afegir, a més, que també continua sent desigual i corrupte. I per què? Per què no baixem del burro d’un cop? Per què els homes es fan els suecs davant el menyspreament que es té de la dona? Per què les dones ho reproduïm, també –i  tan bé!-?

És claríssim que no podem desempallegar-nos del pes de la història amb una alenada d’aire revolucionari, però tampoc s’hi mostra gaire voluntat més enllà dels escrits en els pamflets polítics o de les lleis de paritat en la composició governamental –que no signifiquen que la societat escolti la seva part femenina, sinó que una dona s’ha masculinitzat per poder servir el poble –o servir-se la seva butxaca (pal d’un altre paller, ara mateix).

La cosa està en què pensant i pensant he conclòs que a l’arrel d’aquest fer-se el suec hi ha una actitud molt masculina: l’orgull. Un orgull que han d'eliminar amb les relacions entre iguals –entre homes-, però no amb les relacions amb les dones. No hi ha moral que els prohibeixi ser tant orgullosos i mesquins amb l'altre sexe, perquè aquest es considera inferior, d'un altre nivell. L'orgull els permet perpetuar ser el centre de l'univers, els reis de la selva. I amb tot, em pregunto: tanta por els fem, les dones? 






Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

"El capitalisme és un pecat capital" Pere Casaldàliga

Escrita per
Imatge
En aquest documental, “ Pere Casaldàliga. Lescauses i la vida” , ens endinsem en una personalitat radicalment trencadora amb el món què l’envolta. Seguidor i proclamador de la teologia de l’alliberament, topem amb un Bisbe incansable en la seva lluita contra la injustícia i l’abús de poder. La seva trajectòria està emmarcada al Mato Grosso (Brasil) però és un clar exemple de la lluita local per al canvi global. Transcric unes quantes de les frases que m’han semblat més reveladores en el recull d’entrevistes que es mostren en el documental. -        Tu creus que hi ha democràcia al món? A Estats Units hi ha democràcia? A Espanya teniu democràcia? A Europa hi ha democràcia? Només per a alguns. Mentre hi hagi aturats, mentre hi hagi migrants que no poden entrar tranquilament, mentre hi hagi un tercer món, no hi ha democràcia enlloc del món. Perquè si és una democràcia privilegiadora d'un poble contra els altres pobles, no és democràcia. No deixa de ser una mena d'imper
Més informació

SIXTO RODRÍGUEZ

Escrita per
El 1998 un home de 59 anys de Dretoit puja per primer cop a un escenari a cantar davant una massa de gent embogida per la seva inesperada presència. És Sixto Rodríguez, un americà d’origen mexicà a qui l’audiència sud africana tragué de l’oblit al que visqué submergit als Estats Units. El documental “Searching for a Sugar Man” ens explica aquesta història surrealista del perquè d’aquest silenci i del com de la seva aparició tardana als escenaris mundials. Rodriguez ha viscut d’una manera austera, treballant de reformador de cases, educant a tres filles, llicenciant-se en filosofia, participant del desenvolupament social de la seva ciutat, i intentant ser una veu de la població sense veu. Rodriguez és un poeta de la depressió social de la ciutat industrial, un poeta del marginat, de l’anti-stablishment, que no arribà al públic americà, segurament i entre altres factors poc afortunats, a causa d’un cognom llatí que no podia representar el rock pur dels anys 70.  Però, sense
Més informació

PUNT DE REFERÈNCIA

Escrita per
El Said té 19 anys, en fa 3 que viu a Barcelona i en fa 3 que va emprendre l’aventura d’escapar del seu país. Dic escapar perquè no són pocs els joves menors de 18 anys marroquins que fugen –com poden!- de la realitat que els envolta. El Said va arribar a Barcelona sol. Va estar en un centre de menors tutelat de la Generalitat –pel fet de ser menor d’edat- i ara viu amb dos amics en un pis tutelat pel casal juvenil del Raval La Roser té 27 anys, és sociòloga, i com la majoria de joves del nostre país ha vist estroncada la seva carrera professional per les retallades portades a terme pel sistema polític que tenim. Pertany a una generació des i afortunada. Desafortunada perquè no viu el que li van prometre; afortunada perquè pot reinventar-se i reinventar la societat on vivim. La Roser i el Said es coneixen gràcies a l’associació   Punt de referència . La Roser és el punt de referència a Catalunya del Said. És la persona que l
Més informació