SÍLVIA PÉREZ CRUZ I RAÚL FERNÁNDEZ


L’ovasió  que aquest 2012 passat ha rebut la Sílvia Pérez Cruz fa innecessari escriure-la, però després de presenciar el concert que ens ha ofert aquesta nit juntament amb el Raúl Fernández (Refree) al Teatre de ca l'Eril, no he dubtat un moment en dedicar-li aquesta tercera entrada al bloc.

Sembla que el tempus fugit en què estem tots sotmesos en la nostra societat estressada no l’afectin, la Sílvia canta amb calma. Allarga les cançons amb els ritmes de cada sentiment, ens dóna temps per adquirir-los. Canta amb el cor, i ho transmet. Canta amb l’emoció de les històries que explica, i les fa creïbles, fa que els silenciosos oients les visquem amb la pròpia pell. La Sílvia es coneix, sap qui és i sap entregar-se amb aquesta veu prodigiosa que té la frescor d’un ocell,  la malenconia de l’amor i la força d’un huracà. Una força que li havia intuït, i que avui, en el tercer espectacle que presencio, l’hi he sentit. Sembla que el Raúl Fernández (Refree) hi tingui quelcom a veure. Aquest duet ofereix un concert íntim, i la Sílvia és íntima, s’expressa en la proximitat, s’expressa a través de les emocions, s’expressa amb el petit públic que està a peu d’escenari mostrant-se sensible, amb ànsies de viure aquestes emocions. El Raúl Fernández juga amb la guitarra com si fos molt més que 6 cordes acordades, li treu sons delicats i detallistes que combinen perfectament amb la cantant.

Quasi dos hores de concert no diuen res. Amb la primera cançó Pare meu, un poema de la Maria Cabrera,  ens han deixat esbatanats, amb les portes obertes per continuar sentint-los.  Ens han ofert una magnífica versió de Corrandes d’exili que van compondre amb el grup Immigrasons. De Simón Díaz hem sentit una tendra i llarguíssima versió de Tornada de luna llena. I ens han descobert el Chicho Sánchez Ferlosio, un cantautor oblidat del franquisme, amb Gallo rojo, gallo negro, que ens ha tocat la fibra més justiciera, molt adient pels temps que corren. I tot això enmig de cançons pròpies del disc 11 de novembre i moltes altres versions que fan d’aquesta jove artista un tresor per als nostres sentits. I que fan que després d’aquestes quasi dos hores de concert, el públic es quedi ben bé més que satisfet. Queda demostrat que el temps no fa la cosa, que el temps no existeix. 




Comentaris

  1. Les teves paraules m'han dibuixat un escenari càlid, i m'han aproximat al teatre. Sens dubte, va ser un concert per recordar! Aïda

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LINCOLN I LA RETÒRICA

LES DOS CARES DE LA MONEDA