SÍLVIA PÉREZ CRUZ I RAÚL FERNÁNDEZ

Escrita per

L’ovasió  que aquest 2012 passat ha rebut la Sílvia Pérez Cruz fa innecessari escriure-la, però després de presenciar el concert que ens ha ofert aquesta nit juntament amb el Raúl Fernández (Refree) al Teatre de ca l'Eril, no he dubtat un moment en dedicar-li aquesta tercera entrada al bloc.

Sembla que el tempus fugit en què estem tots sotmesos en la nostra societat estressada no l’afectin, la Sílvia canta amb calma. Allarga les cançons amb els ritmes de cada sentiment, ens dóna temps per adquirir-los. Canta amb el cor, i ho transmet. Canta amb l’emoció de les històries que explica, i les fa creïbles, fa que els silenciosos oients les visquem amb la pròpia pell. La Sílvia es coneix, sap qui és i sap entregar-se amb aquesta veu prodigiosa que té la frescor d’un ocell,  la malenconia de l’amor i la força d’un huracà. Una força que li havia intuït, i que avui, en el tercer espectacle que presencio, l’hi he sentit. Sembla que el Raúl Fernández (Refree) hi tingui quelcom a veure. Aquest duet ofereix un concert íntim, i la Sílvia és íntima, s’expressa en la proximitat, s’expressa a través de les emocions, s’expressa amb el petit públic que està a peu d’escenari mostrant-se sensible, amb ànsies de viure aquestes emocions. El Raúl Fernández juga amb la guitarra com si fos molt més que 6 cordes acordades, li treu sons delicats i detallistes que combinen perfectament amb la cantant.

Quasi dos hores de concert no diuen res. Amb la primera cançó Pare meu, un poema de la Maria Cabrera,  ens han deixat esbatanats, amb les portes obertes per continuar sentint-los.  Ens han ofert una magnífica versió de Corrandes d’exili que van compondre amb el grup Immigrasons. De Simón Díaz hem sentit una tendra i llarguíssima versió de Tornada de luna llena. I ens han descobert el Chicho Sánchez Ferlosio, un cantautor oblidat del franquisme, amb Gallo rojo, gallo negro, que ens ha tocat la fibra més justiciera, molt adient pels temps que corren. I tot això enmig de cançons pròpies del disc 11 de novembre i moltes altres versions que fan d’aquesta jove artista un tresor per als nostres sentits. I que fan que després d’aquestes quasi dos hores de concert, el públic es quedi ben bé més que satisfet. Queda demostrat que el temps no fa la cosa, que el temps no existeix. 




Comentaris

  1. Unknown12 de gener del 2013, a les 14:16

    Les teves paraules m'han dibuixat un escenari càlid, i m'han aproximat al teatre. Sens dubte, va ser un concert per recordar! Aïda

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LINCOLN I LA RETÒRICA

Escrita per
No m’estendré en analitzar els continguts de l’última producció cinematogràfica de Steven Spielberg, Lincoln , ja que per a això ja hi ha molts crítics cinematogràfics que ho han fet, i que han posat sobre la taula el gran dilema que reflecteix la pel·lícula: el fi justifica els mitjans? O dit d’una altra manera,  l’abolició de l’esclavatge  legitima  la manipulació i la trampa política? Sempre m’he considerat una fervent defensora de què els mitjans són tant importants com el fi pel qual caminen, però plantejat de tal manera és difícil acceptar la meva postura. Avui en dia, i en el sí de la nostra societat, l’esclavatge no té cap mena d'excusa, no ens suscita cap ambivalència, i és, segurament, per això que tot mitjà el veiem justificable per abolir una pràctica tan inhumana.   Emperò, he de dir que no és el fons de la trama el que em va captivar més de la pel·lícula, tots sabem que el patriotisme americà és ple d’enlluernadores figures “històr...
Més informació

LES DOS CARES DE LA MONEDA

Escrita per
En una antologia de poesia universal que volta per casa vaig descobrir el poema La ciutat de Kavafis. Si Ítaca a Catalunya ens ha arribat fàcilment gràcies a la versió musicada de Lluís Llach, aquest segon poema no ens és tant conegut. Sembla, però, que un amb l’altre vagin agafats de la mà. Si Ítaca és l’esperança, la ciutat és els límits. Si un és les branques de l’arbre, l’altre n’és les arrels.   ÍTACA Q uan surts per fer el viatge cap a Ítaca, has de pregar que el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences. Els Lestrígons i els Cíclops, l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis: són coses que en el teu camí no trobaràs, no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una emoció escollida et toca l’esperit i el cos alhora. Els Lestrígons i els Cíclops, el feroç Posidó, mai no serà que els topis si no els portes amb tu dins la teva ànima, si no és la teva ànima que els dreça davant teu. Has de pregar que el camí sigui llarg. Que siguin moltes les m...
Més informació